Archivo de la categoría: Alfons Álvarez

26J: ALGUNES RAONS D’UNS RESULTATS QUE NO EREN ELS ESPERATS.

* Alfons Álvarez: Periodista y miembro Campaña Valenciana #NoalTTIP

Les eleccions generals del 20D de 2016 obriren un període, encara no tancat, caracteritzat per la fragmentació del vot. Un fet que dificulta, entre altres coses, que una sola formació o partit tinga majoria suficient per formar govern sense arribar a acords amb altres forces. Al menys sense el comodí que fins ara eren els partits nacionalistes català i basc. Esta circumstància, nova en el règim democràtic que estrenarem després de la mort del dictador, ha descol·locat a una classe política acostumada a un comportament electoral previsible i controlat. En eixe sentit, la repetició de les eleccions el 26J forma part d’un mateix procés històric. Es tracta de la que podíem anomenar una segona transició en la que encetem un procés de canvi d’un model exhaurit –inaugurat amb la Constitució de 1981- a un altre encara per construir.

Els problemes del partit amb més vots i escons (PP) per conformar una majoria suficient que done garanties d’investidura al seu candidat a President del Govern (Mariano Rajoy), tan sols és una de les moltes dificultats que planteja el nou context polític.

Però a pesar de ser fites d’un mateix procés, hi ha algunes diferències entre el resultats del 20D i el 26J. En mig va haver sis mesos de govern en funcions, la renúncia de Rajoy a sotmetre’s a la investidura, la frustrada votació a Pedro Sánchez (PSOE) per a ser investit amb l’únic suport de C’s, el partit encapçalat per Albert Rivera i que tots els politòlegs qualifiquen com una dreta moderna, jacobina i neoliberal, i la formalització de l’aliança electoral entre Podemos, Izquierda Unida/ Unidad Popular, les confluències i Compromís, entre altres. Esta candidatura, UNIDOS PODEMOS, va tindre la seua traducció a casa nostra com A LA VALENCIANA, i va ser la única novetat destacable en la repetició de les eleccions.

A pesar del que deien les enquestes prèvies, els resultats electorals varen ser molt pareguts en les dos consultes. No va variar l’ordre de preferència dels electors. El PP va ser de nou el més votat pujant en vots i escons (137), el PSOE va aconseguir evitar el sorpasso tan anunciat per totes les enquestes i a pesar de baixar en vots i en 5 escons va aconseguir mantindre 85, 14 més que UNIDOS PODEMOS (71) que a pesar de sumar a IZQUIERDA UNIDA/ UNIDAD POPULAR a la seua candidatura va perdre més d’un milió de vots respecte al resultat que les dos forces aconseguiren per separat el 20D. Proporcionalment, C’s va ser el que més va perdre, de 40 va baixar a 32, 8 escons menys. Al País Valencià, els resultats en escons també foren molt pareguts entre les dos consultes. #A LA VALENCIANA, tan mateix que li va passar a UNIDOS PODEMOS, va obtindre uns resultats que no eren els que indicaven totes les enquestes. Els motius d’esta frustració de les expectatives electorals caldria buscar-los en diferents factors que a continuació vaig a enumerar sense intenció qualificadora.

  1. FRUSTRACIÓ PER LES NEGOCIACIONS DE LA INVESTIDURA DE PEDRO SANCHEZ DESPRES DEL 20D

Esta va ser una de les principals causes de la desmobilització del votant d’esquerres el 26J. Darrere va haver-hi un cert castic dels electors a les forces d’esquerra per haver frustrat l’acord. PODEMOS va ser marcat (pel PSOE, C’s i mitjans de comunicació) com el principal responsable. Importància del relat de la frustració (el PSOE va aconseguir imposar el seu). UNIDOS PODEMOS no va tindre possibilitats de donar les seues explicacions, o no tenia credibilitat.

  1. DEL 20D AL 26J. LLARGA CAMPANYA PER OBLIDAR UNA LEGISLATURA

En la campanya del 26J s’ha parlat més de la efímera i frustrada legislatura que de la legislatura de Rajoy que amb majoria absoluta va portar a l’extrem les seues polítiques contra la majoria. Valorar els èxits del 20D per valorar tota la etapa en el seu conjunt. No podem separar el 26J del 20D, hi ha una certa continuïtat i per tant els resultats electorals són bons. COMPROMÍS manté la seua representació al Congres i guanya escons en el Senat. Cal recordar de quina representació partia Compromís amb un únic diputat, Joan Baldoví.

  1. PAPER DE LES ENQUESTES

Unanimitat en la valoració que feien totes les enquestes. Els mitjans les han donat gran importància i han fet de la demoscòpia una ciència exacta. PODEMOS no va fer el seu estudi demoscòpic i es va fiar massa de les enquestes elaborades per altres.

  1. EL SESGO DE L’ABSTENCIÓ

L’abstenció ha estat el 26J al costat del votant més jove. L’elector major ha anat a votar (amb ajuda familiar o amb altres ajudes que caldria investigar). La percepció de la gent anava del “segur que sumem” (votants confiats), al “que venen els rojos!” (temors en els votants de dretes). Ha hagut una desmobilització dels electors d’esquerres, mentre que la dreta s’ha mobilitzat al màxim. També cal tindre en consideració l’abstenció conscient d’electors que votaren PODEMOS el 20D -pel seu paper com element de rebuig del status quo i dinamitzador de la política-, i es varen abstindré o votaren altres opcions (PSOE, PACMA,…) el 26J, davant la possibilitat de que PODEMOS governara (com diu en el seu argumentari el propi Pablo Iglesias). El 20D molta gent va votar COMPROMÍS/PODEMOS, especialment esta última, per ser una força nova regeneradora de la política, però no per a governar. El 26J alguna d’esta gent va retirar el seu vot al vore que les enquestes feien factible que fora la força més votada.

  1. CAMPANYA DE POR DE LA DRETA I DEL PSOE

Des del 20D, el PP va vendre que Rajoy o el caos. El PP ha accentuat, gràcies al seu control de RTVE, la imatge “radical” de UNIDOS PODEMOS. Por de la gent al desconegut (Podemos, IU,…). El PSOE li ha fet el joc al PP davant la por de quedar-se per baix de UP. La campanya de por sostinguda ha tingut un fort impuls els últims dies abans del 26J amb el BREXIT.

  1. NO SEMPRE 2+2 SÓN 4, EN POLÍTICA

La creença de que 2+2 són 4 de forma automàtica no és certa en política, encara que sempre hi ha motius per a que no es cumpla esta regla. Pensar que la suma aritmètica era possible ha fet que molts electors es confiaren. Les enquestes confirmaven esta percepció. Alguns analistes demoscòpics han parlat “d’espiral de silenci”. Es tracta d’un fenomen que es produeix al haver alguna gent que oculta la seua intenció de vot no contestant a les enquestes o dient el que coincideix amb el que diu la majoria. Per tant, reforçant la tendència dominant. Coalició amb IZQUIERDA UNIDA poc cohesionada. Manca d’un programa comú clar i suficientment publicitat. Moltes diferències ideològiques entre PODEMOS i IU. Incoherències. Els posicionaments públics que han anat de la socialdemocràcia al comunisme no s’han explicat bé. Radicalitat en les formes i continguts en IU. Han volgut destacar les seues diferències respecte a PODEMOS en lloc dels punts en comú. Tensions internes en IU. Discrepàncies públiques (Gaspar Llamazares no ha ocultat les seues opinions contraries a la confluència amb PODEMOS i ha tingut un gran ressò mediàtic). PP i PSOE han exagerat el caràcter “comunista” de UNIDOS PODEMOS/#AlaValenciana desplaçant-nos cap l’extrem. L’anticomunisme continua sent un element aglutinador de la dreta.

  1. DIFERENCIES ENTRE ELS ELECTORATS

Tant PODEMOS com COMPROMÍS tenen uns electorats joves. Confiats i el 26J poc mobilitzats, tal vegada per ser estiu. Un elector que es mou molt bé i s’informa per les xarxes socials. Amb uns criteris de participació molt flexibles que tenen que vore amb l’actual societat digital i líquida, segons el concepte del filòsof Zygmunt Bauman. Per contra, l’electorat del PP està molt envellit. Es mou amb comoditat en la societat analògica. S’informa per la televisió generalista i el dona vertigen l’accelerada revolució tecnològica en la que vivim. El PP ha aconseguit mobilitzar-lo, inclòs als més majors, gràcies a una llarga campanya que s’ha jugat molt en les televisions generalistes. Es tracta d’un electorat molt influenciable per una sostinguda campanya de la por. El PP els va facilitar superar els seus problemes de mobilitat, acompanyant-los i ajudant-los a votar, rallant la legalitat.

  1. ELS NOSTRES ERRORS HAN ALIMENTAT A LA DRETA

En campanya electoral tot s’amplifica. Qualsevol error es pot convertir en arma de destrucció massiva. La prudència sempre és recomanable, i més en temps d’eleccions. L’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, va fer unes provocadores declaracions contra les polítiques d’igualtat de gènere desenvolupades pel Consell de la Generalitat i qualificant d’atac a la família l’anomenat per ell “imperio gay” en vespra del Dia de l’Orgull. Les desafortunades paraules de Cañizares tingueren una resposta unànime de totes les forces polítiques, socials i sindicals, a excepció de la dreta. L’arquebisbe apareixia com el que era, un inquisidor. Però el col·lectiu Endavant va traure un cartell amb la Geperudeta i la Moreneta donant-se un petó, fet aprofitat per monsenyor Cañizares per mobilitzar als sectors socials catòlics. L’arquebisbe va passar d’inquisidor a màrtir, va convocar un acte de rebuig a la Plaça de la Mare de Déu que va servir com element mobilitzador de la dreta a pocs dies de la cita amb les urnes. Els intents de l’alcalde de València, Joan Ribó, de desvincular a l’Ajuntament del cartell varen resultar infructuosos, entre altres coses per que el marc cognitiu construït per la dreta en veia referendat i els mitjans de comunicació privats no ajudaven a aclarir-lo. El mecanisme mobilitzador de la dreta ja estava en marxa. El mateix dia 26 de juny, una plana sencera al diari Levante, finançada per la plataforma ultra catòlica Hazte oír, donava les gràcies a Antonio Cañizares i, encara que no demanava el vot, ressaltava aspectes d’un ideari molt paregut al del PP. La creuada de Cañizares i la dreta valenciana va tindre ressò a les urnes. El mecanisme, per simple que parega, demostra lo fàcil que és cremar el Reichstag. Alguna cosa pareguda va ocórrer en Educació. L’escola concertada va mobilitzar-se gràcies a mentides i manipulacions que no tingueren una resposta adequada des de les institucions. La defensa de l’ensenyament públic per la Conselleria que encapçala Vicent Marzà es va presentar per la concertada com un atac a la llibertat d’elecció de centre. Sota eixa pancarta la dreta va mantindre una mobilització transversal contra el govern valencià. Les festes varen ser altre camp d’agitació per part de la dreta. La polèmica al voltant dels bous embolats va ser totalment inoportuna, en la meua opinió. Va servir al PP per mobilitzar als taurins sense aportar-nos cap vot dels animalistes que el 26J incrementaren el seu suport al PACMA, possiblement per ser una opció refugi per als nostres electors més decebuts. La manifestació pública de discrepàncies va augmentar la confusió davant un tema inclòs al nostre programa electoral. Altres temes, com el dels horaris comercials o els cartells en valencià, encara que no han estat molt explotats per la dreta, van contribuir a crear una certa percepció de persecució de la llibertat, tal com volia la dreta.

  1. ERRORS DE DISCURS

Parlar de “sorpasso” al PSOE va ser un greu error. Es va rectificar ràpidament, però el PSOE el va aprofitar per mobilitzar al seu electorat. No es pot ser socialdemòcrata i comunista al mateix temps sense donar cap explicació. No hi ha tanta formació política en la gent com per entendre un argumentari tan complicat. Este fet va contribuir a la incoherència del discurs de la campanya. La imatge comunista de IU ha sigut ressaltada tant pel PP (en el seu discurs de la por) com pel PSOE.

  1. ELS NOSTRES ALIATS NO S’HAN MOBILITZAT

A més del factor edat, ha hagut altres elements que han desmobilitzat al nostre tradicional electorat. Les enquestes han jugat un paper molt important al fer creure uns resultats que no eren tan certs. Entre els sectors més nacionalistes no es veu amb bons ulls el pacte amb Podemos, ni s’expliquen els motius per a que, després d’un any de govern del Consell del Botànic, encara no funcione RTVV ni es puga vore TV3. Caldria vore les pèrdues de vots en les zones del país amb més suport nacionalista. Encara arrosseguem el tema del Cabanyal, la complexitat de les solucions fa que les crítiques a l’Ajuntament continuen. És simptomàtic que el PP haja tornat a guanyar en el Cabanyal el 26J, cosa que no va ocórrer el 20D.

  1. PAPER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Manca de mitjans públics autonòmics i municipals. Tots els mitjans d’informació en mans de la dreta. Control i censura en RTVE. En 1 any, Compromís no ha posat en marxa mecanismes alternatius de comunicació, més enllà del cercle digital de convençuts. La bretxa digital ens dificulta arribar a la gent de més edat. Control del PP i de la dreta de la cosmovisió generalista. El nostre argumentari tan sols ha funcionat i a baixa intensitat en les xarxes. Dificultats per arribar a la gent. La premsa en mans de PP-PSOE. Cas LEVANTE. Campanya en clau estatal i desaparició del discurs autonòmic en els mitjans. Paper del capital financer com propietari dels mitjans de comunicació.

  1. LA CAMPANYA DE #AlaValenciana

Ha estat molt centrada en internet. Ha hagut pocs elements nous. S’ha explotat poc la confluència. Imatge de matrimoni de conveniència. Manca d’un programa comú d’emergència social que poguera mobilitzar. Ha hagut un esforç per fer actes als barris, però han gaudit de poca assistència. No s’ha treballat a l’electorat barri per barri, porta per porta. Cal plantejar alternatives comunicatives més transversals donada l’anèmia informativa actual. Han faltat actes potents a València. Mónica ha estat poc present a la campanya valenciana. Continuem tenint forats importants al territori. Compromís es consolida com principal opció entre joves, urbans i formats.

Estos són alguns elements que ens poden servir per reflexionar sobre uns resultats que a pesar de ser bons ens han deixat amb la sensació de que podien ser millors. La reflexió sempre va bé i més per anar preparant les properes eleccions autonòmiques i municipals. Una legislatura passa en no res. Ens queden 3 anys per millorar el que ara hem fet.

A PROPÓSITO DEL TTIP. ¿DE QUÉ HABLAMOS CUANDO HABLAMOS DE TRATADOS DE COMERCIO E INVERSIONES?

* Alfons Álvarez: Periodista y miembro Campaña Valenciana #NoalTTIP

Hace tan solo unas semanas, Greenpeace Holanda filtró los documentos de la decimotercera ronda de negociaciones -la última hasta la fecha- entre el gobierno de Estados Unidos y la Comisión Europea sobre el Tratado Trasatlántico de Comercio e Inversiones (Transatlantic Trade and Investment Partnership, TTIP, sus siglas en inglés).

Las conclusiones de la reunión, celebrada en New York entre el 25 y el 29 de abril de 2016, dejan bien a las claras, negro sobre blanco, que los grandes grupos de presión estadounidenses, portavoces entre otras de las potentes industrias farmacéutica y alimentaria, están logrando imponer sus criterios en la negociación. Posiblemente, esa sea la clave de por qué se ocultan los acuerdos. La filtración de los documentos ha dejado al descubierto la situación actual de las negociaciones del TTIP. Una información imprescindible para entender qué se negocia en nuestro nombre pero sin tenernos en cuenta.

El argumento de que este tipo de negociaciones no se pueden hacer con luz y taquígrafos, tan sólo parece una excusa para que la ciudadanía no se entere de lo que se está negociando a sus espaldas. Y además no tiene pinta de ser bueno para la mayoría. La imagen de un vampiro que habita en las tinieblas de la opacidad y se esfuma cuando lo ilumina la luz de la transparencia, es una buena metáfora para un tratado que se oculta a la opinión pública.

Hay numerosos ejemplos sobre la pérdida de derechos que supondrá el TTIP, si algún día llega a aplicarse en los términos en los que se está negociando. No hay más que repasar qué ha ocurrido en los países que han firmado acuerdos comerciales similares al TTIP, al CETA o al TISA. En estos países se ha producido una pérdida de derechos democráticos, laborales, sanitarios y ambientales, pérdidas para la pequeña y mediana industria que se han visto sobrepasadas por las grandes empresas capaces de poner los mismos productos en el mercado a precios mucho más baratos, pérdida de puestos de trabajo a causa de la crisis inducida en este sector industrial, ocupación del mercado por unas industrias agrícolas y alimentarias foráneas basadas en el uso de transgénicos, y en la deslocalización de una parte importante de sus procesos industriales…

Empecemos por analizar los controles de calidad, pieza básica en la defensa de los derechos de los consumidores. Es lo primero que quieren “armonizar” (sic) los negociadores. No se trata de aumentarlos, poniendo el listón en los niveles más garantistas, como los que tiene Europa. En todo caso se haría lo contrario. “Armonizar los controles” supone para los grandes lobbies empresariales nivelarlos a la baja, es decir buscar la homologación rebajando los controles europeos para aproximarlos a la casi ausencia de controles que se produce en Estados Unidos. Esta claro quién saldría perdiendo con esta relajación controladora. La pérdida de salud por parte de la ciudadanía no parece preocupar demasiado en la negociación de un tratado cuyo principal objetivo declarado es “ganar competitividad” en un mundo cada vez más globalizado, o lo que es lo mismo, mantener o incluso mejorar las tasas de beneficio empresarial, sin valorar otros aspectos como la calidad de vida o la preservación del medio ambiente.

Y es que vivimos en un planeta finito, con unos recursos limitados. Para igualar el nivel de consumo de toda la población del planeta al de los habitantes de los países más desarrollados necesitaríamos dos planetas Tierra más. Los combustibles fósiles tienen fecha de caducidad. Sus reservas cada vez son más difíciles y costosas de explotar. El fracking es una tecnología agresiva con el medio ambiente para la extracción de los llamados gases de esquisto o bituminosos. Su expansión en Estados Unidos y Canadá sólo es rentable si el precio del petróleo sigue aumentando. Exportar esta tecnología es un buen negocio. Pero la legislación Europea es mucho más protectora del medio ambiente que la americana. En numerosos países de la Unión, el fracking está prohibido. El TTIP pretende anular las barreras que protegen al medio ambiente y a las personas para construir un mundo sin fronteras… abierto a la especulación y al enriquecimiento de unos pocos.

Otro caso interesante es el papel de la industria farmacéutica en el TTIP y su repercusión sobre los países en vías de desarrollo. Hace años que los grandes laboratorios, cuyos centros de decisión están en EEUU y en Europa, luchan jurídica y políticamente contra los medicamentos genéricos. Una parte del precio de las medicinas se debe a un valor añadido por las marcas. Un valor mucho mayor del que supone la inversión (gran parte de ella debida a la financiación pública) en investigación que todo nuevo fármaco conlleva. La industria farmacéutica no se arredra a la hora de pleitear contra los Estados en vías de desarrollo que ponen en marcha planes de choque contra enfermedades como la malaria o el sida apoyándose en tratamientos masivos de la población y utilizando medicamentos genéricos, mucho menos onerosos para las arcas públicas.

Ganar la opinión pública es fundamental, y los medios de comunicación –como instrumentos para ayudar a conformarla- son pieza clave en un debate que debería implicar a toda la ciudadanía. A todos nos afecta el futuro que ahora se está construyendo, a pesar de que tan solo cuenten con nosotros como sujetos pasivos, como meros e ignorantes consumidores. En nuestro país, pocos medios hablan del TTIP. A pesar de esa “autocensura”, algunos periodistas, como el Gran Wyoming o Iñaki Gabilondo, se han atrevido a romper el muro de silencio que rodea a los mal llamados tratados de libre comercio. Acuerdos como el TTIP más bien parecen mecanismos del capitalismo financiero para seguir creciendo a costa de la mayoría de la población.

Numerosos ayuntamientos del País Valenciano han aprobado mociones rechazando este tratado y declarándose territorio libre de TTIP. Y es que la soberanía y la democracia quedan seriamente tocadas por un tratado que impone como sistema de mediación de conflictos unos tribunales de arbitraje privados (ISDS) que someten la voluntad de los pueblos a los intereses de las grandes transnacionales.

Hace un año, visitó Valencia Susan George, activista antiglobalización y presidenta de ATTAC-Francia, invitada por la Campaña Valenciana contra el TTIP para presentar su último libro, “Los usurpadores. Cómo las transnacionales toman el poder”. La visita sirvió también para que el equipo de gobierno del Ayuntamiento del Cap i Casal aprobara una moción declarando libre del TTIP al municipio valenciano.

La movilización ciudadana se ha demostrado como el instrumento más eficaz para frenar este acuerdo. Las críticas al TTIP están presentes en numerosas manifestaciones, no solo en las sindicales. Algunos grupos parlamentarios y gobiernos autonómicos también se han posicionado ante un tratado que amenaza, entre otras cosas, con eliminar las Denominaciones de Origen, etiquetas comerciales con las que se preserva la calidad de las producciones locales más destacadas.

Dentro de la campaña de movilización popular, se recogieron más de tres millones de firmas para una Iniciativa Ciudadana Europea (una especie de ILP de ámbito comunitario) que diese voz a la ciudadanía sobre las negociaciones del TTIP que tanto le afectan. La vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, recibió a la comisión valenciana. A pesar de los apoyos recibidos, el Consejo Europeo ha rechazado dar vía libre a este mecanismo democrático de participación que permitiría a todas las poblaciones de los países de la Unión pronunciarse sobre el TTIP. Un rechazo que es una muestra más del preocupante déficit democrático que sufren las instituciones comunitarias.

A pesar de todos estos obstáculos que están apareciendo, la opinión ciudadana europea se va decantando por una radical oposición a un Tratado que únicamente interesa a las grandes empresas trasnacionales. La filtración de los documentos de la negociación ha abierto un nuevo capítulo en este culebrón de opacidad e intereses inconfesables. El llamado #TTIPLeaks ha sacudido con su baño de realidad el cuento de la lechera que nos vende el capital financiero. Parar el TTIP es posible y necesario.