Archivo de la categoría: (Mesos anteriors)

PRESENTACIÓ JUNY 2016

En primer lloc les persones que escrivim en este blog volem donar-vos les gràcies per la difusió que ha tingut els nostres articles d’opinió, hem rebut 576 visites. Per a ser la primera vegada és un número molt superior a què esperàvem i açò ens anima a seguir en el projecte. De nou moltíssimes gràcies pel vostre suport.

En esta segona entrega s’incorporen Alfons Álvarez, reconegut periodista com molts sabeu, Enric Melego, tot un expert en història valenciana i Ferran García, company molt conegut en l’entorn sindical. Afortunadament el blog continua comptant amb la col·laboració de Xavier Pons, professor de Piscología Social, Paco Simó, estudiós de l’Economia i un servidor, Graduat Social i professional del món laboral. Tot un equip de luxe!.

Esperem llegir les vostres opinions i ací ens teniu a la vostra completa disposició.

Un abraç.

Julio

TRABAJO INVISIBLE, ¿PERSONAS INVISIBLES?

* Paco Simó. Estudioso Economía, heterodoxo, errático, crítico y con algún “ista” que otro.

Se llama trabajo invisible al que se realiza sin percibir remuneración, al que en la mayoría de los casos, no está valorado socialmente y al que se realiza en un entorno de proximidad de la persona que lo ejerce.

Este tipo de trabajos los realiza mayoritariamente la mujer, se conoce también como Trabajo Reproductivo, siendo sus principales características: Actividades destinadas al cuidado del hogar y de las personas que viven en él, de la familia en sentido amplio y que se hacen en el ámbito privado.

Según Teresa Torns, el Trabajo Reproductivo se puede agrupar en cuatro grandes bloques:

  1. Cuidado y mantenimiento de la infraestructura del hogar.

  2. Cuidado y atención de la fuerza de trabajo presente, pasada y futura.

  3. Organización y gestión del hogar y la familia.

  4. Representación conyugal.

En los pensamientos económicos clásicos, trabajo se ha identificado con empleo (en el mercado reproductivo y remunerado). Las familias se perciben como unidades de consumo de bienes, invisibilizando que en el interior de los hogares se realiza un importantísimo trabajo que necesitamos como sociedad. La invisibilización de este trabajo se debe al deseo de no reconocer la insuficiencia del mercado y de la economía capitalista para abastecer todas las necesidades humanas.

“El sistema, en términos monetarios-económicos, no subsistiría con tan solo el trabajo mercantil. Ha necesitado externalizar los costes hacia la esfera doméstica” (Carrasco-2007). Expresado de otra forma que nos ayude a comprender mejor lo dicho, a este trabajo también se le denomina como “Altruismo Obligatorio”. Trabajos no remunerados, poco valorados, pero, eso sí, aparentemente altruistas que se desarrollan de forma obligatoria. Todo un contrasentido.

Muchos agentes sociales, partidos políticos (de izquierdas), asociaciones, plataformas, ong’s, que luchan de una forma u otra para hacer visibles esos trabajos para que la sociedad valore y tome conciencia de su importancia, además de dignificar su función, para que las personas que lo realizan no caigan en la exclusión social que representa su invisibilidad.

Algunos, pocos, partidos políticos han planteado diversas soluciones para terminar con la injusticia e inequidad que representan. Cierto es que, hasta ahora, han sido proposiciones realizadas desde el marco teórico de programas electorales o estudios publicados en diversos medios. No han tenido la oportunidad real de llevarlos al terreno de la práctica. Solo en algunas Comunidades Autónomas se tendría la posibilidad de dar algún paso para pasar del marco teórico al práctico y poner en marcha las soluciones desarrolladas

Ahora que estamos en campaña electoral, sííí otra vez, y todos los partidos han puesto en marcha toda su maquinaria electoral, todas sus fuerzas productivas a plena producción para conseguir esos votos de más que su contrincante que les permita llevar al terreno de lo real sus propuestas programáticas, estaría bien que no se olvidaran de esas “personas” que están realizando esos “trabajos invisibles”, cumpliendo con un “altruismo obligatorio”.

Las fuerzas productivas con las que cuentan los grandes partidos (en número de votos y escaños), y los que aspiran a serlo (principalmente desde la izquierda) están totalmente desproporcionadas. Los primeros cuentan con un capital inmensamente superior al de los aspirantes, un capital conseguido en muchas ocasiones de forma ilegal. Pero, aunque no fuera así, la desproporción entre el capital de unos y otros seguiría siendo grandísima. ¿Con qué fuerza productiva cuentan los partidos de izquierda aspirantes para luchar contra esa desproporción de medios?, con el trabajo, al que se añade la creatividad, ilusión, talento y compromiso con la sociedad. A más compromiso con la sociedad (aún desde el plano teórico), con las personas, mayor es la entrega incondicional a la causa de sus militantes-simpatizantes. Jornadas de trabajo interminables para conseguir que sus candidatas-os (demasiadas veces instaladas-os en el Olimpo, como si no fueran de este mundo) queden mejor que sus rivales, que el partido tenga el máximo de visibilidad para conseguir ganar el mayor número de votos que permitan poner en práctica sus políticas. Paradójicamente, en toda esta locura que son las campañas electorales, militantes-simpatizantes y sobre todo los cargos orgánicos de los partidos (por su mayor responsabilidad en la organización y dirección) caen en la trampa de hacer lo contrario de lo que defienden y quieren para con la sociedad, para con las personas. Los partidos, especialmente los de izquierdas, se nutren de todo un colectivo, de toda una fuerza productiva de Trabajo, pero, por desgracia, de un “Trabajo Invisible”.

Que ese voto de más, que ese escaño de más, que ni tan siquiera la recompensa que tendrán al conseguirlo para poder llevar a buen fin sus políticas y conseguir una sociedad más justa y equitativa haga que se olviden que los trabajos nunca deben ser invisibles, porque se cometería el mismo error que tratan de combatir, el de convertir a las personas en invisibles, y si para los de fuera del partido no vale, para las-os de dentro (las-os más próximos) tampoco.

INNOVACIÓ SOCIAL I INFLUÈNCIA DE LES MINORIES

* Xavier Pons: Professor del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València. Membre del Consell Local de València d’Iniciativa del Poble Valencià (Coalició Compromís).

La majoria de persones, en la majoria d’ocasions, actuem influïts pel pensament majoritari del nostre entorn més pròxim. Seguim modes dels grups amb què ens identifiquem, sentim curiositat per conéixer eixa pel·lícula o eixe llibre que tots diuen que han vist o llegit, ens vestim d’acord al que diuen els cànons de l’ocasió, desconfiem d’entrar en un bar o un restaurant que estiga buit, preferim votar un partit conegut i, en definitiva, ens agrada ser com són els nostres semblants. Això no vol dir que sempre actuem com si fórem autòmates imitadors dels altres; no, no és així. Però sí és cert que la “influència majoritària” és un factor important en el comportament habitual de totes les persones. Per això, si, per exemple, traus un producte al mercat i l’anuncies com “el més venut en tal país”, serà més probable que motives el públic a comprar-lo, perquè les persones busquem validacions que siguen fiables per a nosaltres, i ens fiem del que fa la majoria dels que són pareguts a nosaltres. Així, en una part, funciona la nostra motivació a actuar, pensar i valorar les coses.

Les minories ho tenen més difícil per influir en la societat. Però l’evidència històrica ens diu que s’han produït canvis en la manera de pensar i opinar de la majoria, per influència de grups minoritaris. Tots sabem que moviments socials, culturals, artístics, polítics,…, que en un principi eren minoritaris, han canviat el sentit comú de la societat. Com ho fan? per què algunes idees minoritàries han aconseguit ser acceptades i influir en el pensament majoritari i unes altres no? com fan els moviments que acosenguixen introduir canvis en la societat? Un investigador francés, Serge Moscovici (un dels pares de la psicologia social contemporània), interessat pels processos d’innovació social, arreplegà estes preguntes i intentà trobar-ne respostes.

El que va fer Moscovici és dissenyar experiments amb xicotets grups, per poder comprovar en quines circumstàcies la idea minoritària pot acabar per convéncer a la majoria. Després, contrastà els resultats dels experiments amb la dinàmica dels moviments socials en la vida real. Les conclusions de Moscovici es poden resumir en esta: l’única possibilitat que té un grup minoritari per influir és que la majoria el perceba com a un grup “consistent” i com a un grup “no tancat”. Són, per tant, dos coses.

La consistència es referix a l’estil conductual del grup minoritari: la minoria pot canviar la manera de pensar de la societat si es presenta davant d’esta amb un comportament “consistent”, en relació a la idea que proposen. És a dir, que el seu comportament públic i privat siga coherent amb eixa idea, tot i les pressions socials que rebran cap a la conformitat majoritària. És clar que canviar el sentit comú de la societat sempre serà molt difícil per al grup minoritari, però tindrà més possibilitats d’influir com més coherent siga el seu comportament innovador. Dit d’una altra manera, la societat no prendrà en consideració les noves idees, si estes vénen “només de boca” i no són portades fins a les últimes conseqüències pels seus ponents.

El segon factor és complementari de l’anterior: perquè un grup minoritari tinga alguna possibilitat d’èxit és necessari que no siga percebut com un grup tancat, dogmàtic, extremista, rígid o intransigent. Moltes idees innovadores han quedat en l’oblit o en la marginalitat, sense poder canviar el sentit comú de la societat, per haver-se presentat de manera reduccionista. El grup minoritari podrà influir si és capaç d’equilibrar la consistència comportamental amb el respecte a les formes quotidianes de la societat majoritària; i si és capaç d’adaptar-se a determinades situacions que demanen assumir eixes formes majoritàries. En cas contrari, la societat majoritària no acceptarà les propostes innovadores.

Si es donen eixos dos factors, i amb el temps suficient, és possible que la societat majoritària comence a replantejar-se les seus creences i a vore el món com proposa el grup innovador. Amb el temps suficient, perquè la innovació social no és un procés ni ràpid ni fàcil.

Podem pensar en els moviments (socials, culturals, polítics, artístics,…) que al llarg de la història han canviat el sentit comú de la societat i han instal·lat un de nou. I també en els que s’han quedat en el camí: la inconsitència comportamental i la rigidesa de les propostes són dos factors que han impedit que la societat es fixara en les seues idees i les acollira. Tot i això, la consistència i la flexibilitat no asseguraran l’èxit de la innovació, però sí som capaços d’identificar dos factors que l’impediran. Ja és una bona pista.

LA CIUTAT DE VALÈNCIA: VÍCTIMES I BOTXINS

* Enric Melego i Trilles, Iniciativa València.

Si fem cas als llibres d’història, la Ciutat de València va ser fundada fa més de 2000 anys. En eixe llarg període, els noms dels seus carrers han canviat en multitud d’ocasions, a vegades encertadament, perquè servien per retre homenatge a una persona destacada, d’altres, desencertadament, perquè els valors representats pel personatge en qüestió ja no son defensables.

Si la nostra societat fora mitjanament perfecta, hauria expulsat del nomenclàtor, uns quants individus que a maig de 2016, quan escric estes línies, no hi ha cap dubte que deurien d’estar fora, però com que no ho és, vaig a recordar ací, una de les vergonyes més sagnants que trobem al cap i casal, el cas dels carrers dedicats als doctors Peset Aleixandre (víctima) i Marco Merenciano (botxí), que transcorren paral·lels, quan la avinguda dedicada al primer, volteja el barri de Torrefiel.

El doctor Peset va ser afusellat el 24 de maig de 1941 a la tàpia del cementeri de Paterna, quin fou el delicte que va costar-li la vida? Molt senzill, haver estat compromès amb els ideals republicans i la legalitat vigent. I quí va encetar el procés que acabà amb la seua condemna a mort? El seu deixeble, el psiquiatre falangista Marco Merenciano.

No sembla una broma amarga que el segon tinga dedicat un carrer al costat del primer?

No entraré a fer un repàs de la vida dels nostres protagonistes, altres ho han fet abans que jo i molt millor, això si, donaré unes pinzellades per que vostés mateixos puguen jutjat fins on arriba la injustícia, que, repetisc, mentre estan llegint estes línies, continua.

Quan acaba la guerra, Peset, que s’havia significat com a militant republicà, entre altres coses, per presidir Esquerra Republicana a València, es apartat de la seua càtedra per les noves autoritats, que, acte seguit, li la donen a Marco Merenciano, deixeble seu, com havíem comentat abans. Este, junt a altres dos metges falangistes, Ángel Moreu González-Pola i Antonio Ortega Tena, presenten una denuncia contra Peset, en la que Marco Merenciano afirma coses tan perilloses en eixos moments com que “Fue el encauzador o dirigente de la política de izquierdas de esta capital; siendo una figura de relieve y significación por su influencia moral y dada también su categoría social por tratarse de un catedrático de la Facultad de Medicina” els mateixos motius que havien condemnat Besteiro. Peset demana ajuda a altres dos deixebles seus, també falangistes, Lòpez Ibor, el seu deixeble favorit, que no fa res per ajudar el seu mestre i Lain Entrialgo, que fa tot el que està a la seua mà per alliberar el que ha segut mestre i és amic. El 4 de març de 1940 és condemnat a mort, però amb una petició d’indult inclosa en la sentència en la que es demanava que la pena fora commutada per 32 anys de presó. Dos dies després, la Delegació Provincial de Salut de Falange, en la que estava Marco Merenciano, presenta nova documentació per aconseguir la pena de mort. En esta ocasió l’odontòleg José Roca Meca, reclama un nou juí perquè en una conferència de 1937, Peset havia criticat l’alçament públicament. Ja no hi hagué cap recomanació de gràcia i finalment moria afusellat a Paterna, exactament com altres 2237 persones en acabar la Guerra Civil.

Tal volta parlar de “botxí” siga una mica exagerat, però després de llegir la documentació del procés o algunes declaracions posteriors seues al voltant del marxisme, en el que el comparava amb una malaltia que havia de ser eradicada, el que si podem afirmar sense por a equivocar-nos és que Marco Merenciano estava per una depuració estricta d’aquells que s’havien significat a favor del règim democràtic i cap obstacle anava a aturar-lo en la seua missió.

Durant els anys en els que el PP ha governat l’Ajuntament de València, s’ha demanat des de l’oposició que es corregirà esta injustícia. De sobra és coneguda la resposta del consistori. Ja fa un any, que no governa, a que estem esperant per corregir-la?

Que conste que tinc clara la situació en la que el PP deixà les arques municipals i que hi ha prioritats, però no deixem que el canvi de noms dels carrers es quede al fons del calaix. Les accions simbòliques també son importants i poder passejar per uns carrers que honren qui realment ho mereix, farà una miqueta més justa esta, nostra ciutat.

 

OCUPABILITAT

* Julio Llopis. Graduat Social, Vocal per Compromís en el Pacte per l’Ocupació de la Ciutat de València i responsable del Grup de Treball d’Inserció Sociolaboral de la mateixa coalició política. Actualment és Consultor de RRHH en una Empresa d’Intermediació Laboral i ha treballat en diferents programes d’Inserció Sociolaboral

Podríem definir com a Ocupabilitat en el mercat de treball, les habilitats necessàries que requerix una persona per a trobar, conservar, millorar o canviar a una ocupació que satisfaça tant les seues necessitats professionals com econòmiques.

La liberalització de mercats i les caigudes de les barreres comercials ha donat lloc a una lluita empresarial per incrementar la productivitat, transformant el mercat de treball, on es requerix empleats amb major formació i amb capacitat d’adquirir nous coneixements de manera constant. L’objecte o finalitat d’este canvi és augmentar la productivitat dels treballadors i incrementar el nombre de tasques a realitzar ajudats per les noves tecnologies.

Els principals determinants d’Ocupabilitat són l’Educació, la Desocupació i la Desigualtat Social.

Respecte a l’Educació, una persona com més formació tinga, major capacitat adquirirà per a exercir un treball, tindrà més facilitat per a trobar una ocupació amb què poder incrementar la seua experiència professional, costejar-se noves matèries formatives i així continuar augmentant la seua ocupabilitat per a poder optar a treballs amb ingressos més alts, sense oblidar que en molts processos de selecció, quan els finalistes es troben en condicions semblants, el nivell acadèmic determinarà quin candidat és el més qualificat. L’Educació és part essencial de l’ocupabilitat d’una persona.

Quant a la Desocupació, el seu efecte és demolidor en l’Ocupabilitat. Els desempleats de llarga duració s’allunyen cada vegada més del mercat laboral a l’anar perdent els seus coneixements i disminuir els seus hàbits de treball. Quant major siga el temps de duració de desocupació menor és la motivació d’estes persones per a buscar treball i a mesura que augmenta el període sense ocupació, els ocupadors ho valoren com un indicador de baixa productivitat, per la qual cosa les persones desempleades de llarga duració són les que reben menys ofertes de treball i les ocupacions més precàries.

Sobre les conseqüències de la Desigualtat Social sobre l’Ocupabilitat, estes són molt dures en les persones més pobres. Les dones i hòmens amb menys recursos d’este col·lectiu són les que menor nivell d’ingressos i més dificultats tenen per a accedir a un nivell educatiu, per la qual cosa sempre quedaran incloses en un cercle de pobresa. Molts d’estos jóvens en situació o risc d’exclusió social, solen abandonar prompte el col·legi i el seu destí final són treballs temporals precaris o acabar atrapats per la delinqüència. Resulta imprescindible que el sistema educatiu els oferisca recursos en funció de les seues necessitats (Suport psicològic, aprenentatge habilitats socials, etc.).

Hi ha especialistes en el tema que distingixen dos tipus d’ocupabilitat: Ocupabilitat Interna i Ocupabilitat Externa.

Ocupabilitat Interna: És la que determina l’especialització professional i nivell d’adaptació d’un treballador dins del seu entorn laboral. Fa referència a les principals destreses que el treballador ha de desenrotllar per a elevar la seua capacitat dins de l’empresa.

Ocupabilitat Externa: Indica el grau d’aptitud i habilitat d’un treballador en el mercat de treball.

SINDICALISME DE CLASSE A LA VALENCIANA

* Ferran García: Professor de Física i Química i Matemàtiques. Sindicalista de classe FE CCOO PV. Coordinació Territorial al Consell Local d’Iniciativa i a Compromís per València.

Fer política “a la valenciana” és trending topic i, a més, sinònim de política de consens i de canvi social de base ampla. Es dignifica així la imatge de tot un poble que semblava que es dedicava a la política per extreure beneficis personals de forma corrupta i es dignifica així també la mateixa política entesa com la dedicació als assumptes públics i a millorar la vida de totes les persones que conformem la nostra societat .

No sembla haver succeït així en canvi, amb la valoració i la visió predominant del sindicalisme. Val a dir també que tot el sindicalisme no s’orienta cap a la transformació social ni a millorar la vida de les treballadores i treballadors de la nostra societat i per això, igual que passa amb els partits polítics, és interessant conèixer que busquen diversos tipus de sindicalisme.

Si atenem a quins col·lectius busquen defensar i, per tant a quins interessos obeeixen hi ha tres grans models d’organització sindical, un dels quals podem qualificar de fals:

El sindicalisme groc o també sindicalisme vertical és aquell que diu defensar conjuntament a empresariat i classe treballadora. S’organitza al voltant d’un sector productiu. Per la seua pròpia definició es dedica a evitar el conflicte i la seua possible resolució entre les persones treballadores i la patronal i a millorar en canvi l’eficàcia de la producció del sector o empresa. Com que un sindicat és, en principi, una agrupació de treballadores i treballadors orientada a defensar els seus drets laborals, aquest és fals. És, a més a més, molt perjudicial, ja que compta normalment amb el suport dels recursos de l’empresariat i desmobilitza a la classe treballadora orientant-la cap a la visió de què els drets laborals són una recompensa a l’obediència a les classes dominants.

El sindicalisme corporatiu o sectorial és el que es bassa en una agrupació forta de professionals d’un determinat sector. És molt eficaç en les seues mesures de pressió quan agrupa a una gran proporció del sector al qual representa i més encara si el sector és important en la capacitat de producció d’una societat. El seu poder radica en la capacitat de paralitzar tot el sector o tota una àrea de producció. Amb la ultraespecialització professional actual han arribat a prosperar sindicats microsectorials que milloren la concreció de les seues propostes d’acord amb les necessitats de cada professional però que poden perdre força a causa del reduït nombre de persones que poden representar. Són molt semblants, i de vegades idèntics, a les agrupacions professionals. En una determinada empresa o en un determinat entorn productiu, geogràfic o social, enfronten a unes persones treballadores contra altres en buscar exclusivament la millora d’un determinat perfil sense preocupar-se de les conseqüències sobre la resta. És en definitiva un sindicalisme de dretes que ofereix a determinades professions de la classe treballadora convertir-se en classes dominants.

El sindicalisme de classe es bassa en principis d’arrel socialista i comunista. La idea és agrupar els interessos de totes les persones de classe treballadora i organitzar-les per aconseguir la força que dóna la unió de tota la força de treball d’una societat. Les vagues generals són la màxima expressió de la força d’aquest sindicalisme i els canvis en les relacions laborals de tot l’estat la demostració de la seua efectivitat. Per aquest principi de defensar els drets de totes les persones treballadores assoleix un caràcter fortament social i polític, tant de mediador entre interessos contraposats entre diversos sectors com de propostes de millora de drets de ciutadania. En el cas de l’Estat Espanyol a més, d’acord amb les lleis que regulen les relacions laborals a tot el territori i per a tota la població, els acords aconseguits per un sindicat determinat en un àmbit laboral són d’abast a totes les persones treballadores d’eixe àmbit. Per aquest darrer motiu, la capacitat de proposta i acció dels sindicats de classe és alhora una forta capacitat de transformació social.

En definitiva, si fer política a la valenciana significa passar per damunt de sigles i interessos corporatius per poder millorar la societat i rescatar persones, la forma de fer sindicalisme a la valenciana és organitzar-se i mobilitzar-se per rescatar i millorar els drets de totes les persones treballadores per sobre d’interessos corporatius o d’empresa i això, companyes i companys, sols és possible des del sindicalisme de classe.

A PROPÓSITO DEL TTIP. ¿DE QUÉ HABLAMOS CUANDO HABLAMOS DE TRATADOS DE COMERCIO E INVERSIONES?

* Alfons Álvarez: Periodista y miembro Campaña Valenciana #NoalTTIP

Hace tan solo unas semanas, Greenpeace Holanda filtró los documentos de la decimotercera ronda de negociaciones -la última hasta la fecha- entre el gobierno de Estados Unidos y la Comisión Europea sobre el Tratado Trasatlántico de Comercio e Inversiones (Transatlantic Trade and Investment Partnership, TTIP, sus siglas en inglés).

Las conclusiones de la reunión, celebrada en New York entre el 25 y el 29 de abril de 2016, dejan bien a las claras, negro sobre blanco, que los grandes grupos de presión estadounidenses, portavoces entre otras de las potentes industrias farmacéutica y alimentaria, están logrando imponer sus criterios en la negociación. Posiblemente, esa sea la clave de por qué se ocultan los acuerdos. La filtración de los documentos ha dejado al descubierto la situación actual de las negociaciones del TTIP. Una información imprescindible para entender qué se negocia en nuestro nombre pero sin tenernos en cuenta.

El argumento de que este tipo de negociaciones no se pueden hacer con luz y taquígrafos, tan sólo parece una excusa para que la ciudadanía no se entere de lo que se está negociando a sus espaldas. Y además no tiene pinta de ser bueno para la mayoría. La imagen de un vampiro que habita en las tinieblas de la opacidad y se esfuma cuando lo ilumina la luz de la transparencia, es una buena metáfora para un tratado que se oculta a la opinión pública.

Hay numerosos ejemplos sobre la pérdida de derechos que supondrá el TTIP, si algún día llega a aplicarse en los términos en los que se está negociando. No hay más que repasar qué ha ocurrido en los países que han firmado acuerdos comerciales similares al TTIP, al CETA o al TISA. En estos países se ha producido una pérdida de derechos democráticos, laborales, sanitarios y ambientales, pérdidas para la pequeña y mediana industria que se han visto sobrepasadas por las grandes empresas capaces de poner los mismos productos en el mercado a precios mucho más baratos, pérdida de puestos de trabajo a causa de la crisis inducida en este sector industrial, ocupación del mercado por unas industrias agrícolas y alimentarias foráneas basadas en el uso de transgénicos, y en la deslocalización de una parte importante de sus procesos industriales…

Empecemos por analizar los controles de calidad, pieza básica en la defensa de los derechos de los consumidores. Es lo primero que quieren “armonizar” (sic) los negociadores. No se trata de aumentarlos, poniendo el listón en los niveles más garantistas, como los que tiene Europa. En todo caso se haría lo contrario. “Armonizar los controles” supone para los grandes lobbies empresariales nivelarlos a la baja, es decir buscar la homologación rebajando los controles europeos para aproximarlos a la casi ausencia de controles que se produce en Estados Unidos. Esta claro quién saldría perdiendo con esta relajación controladora. La pérdida de salud por parte de la ciudadanía no parece preocupar demasiado en la negociación de un tratado cuyo principal objetivo declarado es “ganar competitividad” en un mundo cada vez más globalizado, o lo que es lo mismo, mantener o incluso mejorar las tasas de beneficio empresarial, sin valorar otros aspectos como la calidad de vida o la preservación del medio ambiente.

Y es que vivimos en un planeta finito, con unos recursos limitados. Para igualar el nivel de consumo de toda la población del planeta al de los habitantes de los países más desarrollados necesitaríamos dos planetas Tierra más. Los combustibles fósiles tienen fecha de caducidad. Sus reservas cada vez son más difíciles y costosas de explotar. El fracking es una tecnología agresiva con el medio ambiente para la extracción de los llamados gases de esquisto o bituminosos. Su expansión en Estados Unidos y Canadá sólo es rentable si el precio del petróleo sigue aumentando. Exportar esta tecnología es un buen negocio. Pero la legislación Europea es mucho más protectora del medio ambiente que la americana. En numerosos países de la Unión, el fracking está prohibido. El TTIP pretende anular las barreras que protegen al medio ambiente y a las personas para construir un mundo sin fronteras… abierto a la especulación y al enriquecimiento de unos pocos.

Otro caso interesante es el papel de la industria farmacéutica en el TTIP y su repercusión sobre los países en vías de desarrollo. Hace años que los grandes laboratorios, cuyos centros de decisión están en EEUU y en Europa, luchan jurídica y políticamente contra los medicamentos genéricos. Una parte del precio de las medicinas se debe a un valor añadido por las marcas. Un valor mucho mayor del que supone la inversión (gran parte de ella debida a la financiación pública) en investigación que todo nuevo fármaco conlleva. La industria farmacéutica no se arredra a la hora de pleitear contra los Estados en vías de desarrollo que ponen en marcha planes de choque contra enfermedades como la malaria o el sida apoyándose en tratamientos masivos de la población y utilizando medicamentos genéricos, mucho menos onerosos para las arcas públicas.

Ganar la opinión pública es fundamental, y los medios de comunicación –como instrumentos para ayudar a conformarla- son pieza clave en un debate que debería implicar a toda la ciudadanía. A todos nos afecta el futuro que ahora se está construyendo, a pesar de que tan solo cuenten con nosotros como sujetos pasivos, como meros e ignorantes consumidores. En nuestro país, pocos medios hablan del TTIP. A pesar de esa “autocensura”, algunos periodistas, como el Gran Wyoming o Iñaki Gabilondo, se han atrevido a romper el muro de silencio que rodea a los mal llamados tratados de libre comercio. Acuerdos como el TTIP más bien parecen mecanismos del capitalismo financiero para seguir creciendo a costa de la mayoría de la población.

Numerosos ayuntamientos del País Valenciano han aprobado mociones rechazando este tratado y declarándose territorio libre de TTIP. Y es que la soberanía y la democracia quedan seriamente tocadas por un tratado que impone como sistema de mediación de conflictos unos tribunales de arbitraje privados (ISDS) que someten la voluntad de los pueblos a los intereses de las grandes transnacionales.

Hace un año, visitó Valencia Susan George, activista antiglobalización y presidenta de ATTAC-Francia, invitada por la Campaña Valenciana contra el TTIP para presentar su último libro, “Los usurpadores. Cómo las transnacionales toman el poder”. La visita sirvió también para que el equipo de gobierno del Ayuntamiento del Cap i Casal aprobara una moción declarando libre del TTIP al municipio valenciano.

La movilización ciudadana se ha demostrado como el instrumento más eficaz para frenar este acuerdo. Las críticas al TTIP están presentes en numerosas manifestaciones, no solo en las sindicales. Algunos grupos parlamentarios y gobiernos autonómicos también se han posicionado ante un tratado que amenaza, entre otras cosas, con eliminar las Denominaciones de Origen, etiquetas comerciales con las que se preserva la calidad de las producciones locales más destacadas.

Dentro de la campaña de movilización popular, se recogieron más de tres millones de firmas para una Iniciativa Ciudadana Europea (una especie de ILP de ámbito comunitario) que diese voz a la ciudadanía sobre las negociaciones del TTIP que tanto le afectan. La vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, recibió a la comisión valenciana. A pesar de los apoyos recibidos, el Consejo Europeo ha rechazado dar vía libre a este mecanismo democrático de participación que permitiría a todas las poblaciones de los países de la Unión pronunciarse sobre el TTIP. Un rechazo que es una muestra más del preocupante déficit democrático que sufren las instituciones comunitarias.

A pesar de todos estos obstáculos que están apareciendo, la opinión ciudadana europea se va decantando por una radical oposición a un Tratado que únicamente interesa a las grandes empresas trasnacionales. La filtración de los documentos de la negociación ha abierto un nuevo capítulo en este culebrón de opacidad e intereses inconfesables. El llamado #TTIPLeaks ha sacudido con su baño de realidad el cuento de la lechera que nos vende el capital financiero. Parar el TTIP es posible y necesario.

PRESENTACIÓ

Opinió 2016 és un nou blog que naix amb la finalitat de conéixer les opinions de persones destacades del món polític valencià així com també d’especialistes en distintes disciplines o matèries.

Volguera abans que res donar les gràcies a Consol Castillo i Sergi Campillo, regidors de l’Ajuntament de València per haver fet possible este projecte per la seua aportació i esforç, han hagut d’entregar part del seu temps lliure perquè una simple idea hui puga veure la llum, per això els estic molt agraït. També donar les gràcies a Gloria Tello, Pilar Soriano i Isabel Lozano, regidores de la ciutat de València, en esta ocasió no han pogut estar en el blog per agenda de treball però ho han intentat i estic segur que en la pròxima entrega podrem disfrutar dels seus comentaris. Finalment agrair a Xavier Pons i Paco Simó el seu treball i col·laboració, a més de les seues publicacions, els seus consells han sigut molt importants.

Espere que disfruteu amb la lectura del blog i que a poc a poc amb el temps es vaja consolidant perquè tots nosaltres ens anem enriquint cada vegada més políticament i culturalment.

Un fort abraç!

Julio LLopis

EL NOU TREBALL

* Julio Llopis. Graduat Social, Vocal per Compromís en el Pacte per l’Ocupació de la Ciutat de València i responsable del Grup de Treball d’Inserció Sociolaboral de la mateixa coalició política. Actualment és Consultor de RRHH en una Empresa d’Intermediació Laboral i ha treballat en diferents programes d’Inserció Sociolaboral.

Si una persona observa com es treballa ara i com es feia dècades arrere, pot donar-se compte ràpidament que s’estan produint grans diferències. Les ocupacions que es generen en el futur estaran basades en els grans canvis tecnològics i el perfil professional demandat als treballadors serà totalment diferent de l’actual, de fet, ja ho està sent. En estos moments viatgem per una carretera que ens transporta d’una societat industrial a una societat informatitzada, automatitzada i robotitzada, la qual cosa suposarà noves formes de convivència col·lectiva i per tant també noves formes d’ocupació a les que coneixem.

El punt de partida del nou treball podríem situar-ho a partir dels anys huitanta amb l’entrada multitudinària d’ordinadors personals en les empreses. Digitalitzar la informació en les àrees de direcció i administració va suposar poder accedir a qualsevol dada necessària en temps real i generar nova informació de forma ràpida per a la presa de decisions. La incorporació de P.C.’s en les màquines utilitzades en fàbriques o tallers va facilitar que els mateixos operaris a través d’instruccions de programació senzilles canviaren les característiques del producte o material a elaborar pràcticament segons les necessitats de producció. Tant treballadors d’oficines i despatxos com els de plantes industrials van haver de començar a formar-se i adaptar-se en temps rècord a tots estos canvis tècnics, d’això depenia poder mantindre el seu lloc de treball o poder trobar un en el futur.

Durant els anys 90 es va produir tota una revolució en el món informàtic amb l’arribada d’internet. Esta ferramenta va permetre la comunicació entre persones en un temps de resposta immediat des de qualsevol punt del Planeta Terra a través d’un ordinador, però també va afavorir la globalització de l’economia mundial. Igual que les persones, les societats mercantils ubicades en qualsevol país podien mantindre vincles comercials i intercanviar informació de forma simultània a través de les noves telecomunicacions. Moltes empreses amb la finalitat d’augmentar beneficis i altres posteriorment per a poder continuar competint en el mercat van traure ràpidament part de la seua producció a nacions on la mà d’obra era més barata o a territoris en què els treballadors no tenien cap capacitat de defendre salaris justos i condicions laborals dignes. En una primera fase es va produir una externalització o subcontractació d’aquells treballs que no requerien cap qualificació mentres que les tasques que exigien una major especialització es continuaven realitzant en els països on estaven les principals seus empresarials, amb el temps estes funcions que requerien major preparació professional també van tindre la mateixa destinació, la deslocalització. Tot este procés va originar la destrucció de milions de llocs de treball, un augment terrible de la pobresa i una precarització de salaris i condicions de treball en molts dels països on existia una forta implantació industrial abans d’iniciar-se el procés d’outsourcing a escala mundial. No cal fer responsable a la tecnologia de tot el que ocorre però sense ella mai s’haguera pogut crear les condicions perquè la desfragmentació dels processos de producció a nivell mundial hagueren arribat a la situació actual.

Després d’este xicotet recorregut històric que hem realitzat, podem comprovar que els avanços tècnics han tingut i tenen un impacte devastador sobre l’ocupació, una empresa gràcies als avanços tecnològics pot produir molt més amb menys treballadors. Les noves tecnologies crearan nous llocs de treball però destruiran moltíssims més i aquelles persones que no estiguen formades i preparades en tot el referent als nous avanços informàtics o tècnics quedaran fora del mercat de treball.

Actualment llocs de treball i perfils professionals ha canviat de forma significativa del que es requeria fa anys. Abans a un treballador se li demanava tindre una qualificació professional molt especialitzada només del seu ofici, es valorava molt la qualitat del treball realitzat i la seua fidelitat a l’empresa. Els processos de treball estaven molt definits pel que hi havia molt poc marge a les iniciatives personals i els llocs de treball estaven molt delimitats i diferenciats uns d’altres. En estos moments als empleats se’ls demana formació i experiència en diverses especialitats al ser els llocs de treball polivalents amb majors funcions i tasques a exercir, la qualitat en el treball ha passat a un segon pla sent el més important els resultats obtinguts i al reduir-se el nombre de caps (organització horitzontal), els treballadors tenen més autonomia, predominant el treball en equip. Els llocs de treball ara són molt més oberts, sent intercanviables moltes de les seues tasques i funcions entre els uns i els altres.

Respecte a les professions més demandades en el futur molts informes i articles solen coincidir en quals seran els que major eixida laboral tindran, podríem destacar: Nano–Metges i Nano–Tècnics que s’ocuparan de detectar i operar malalties a través de la nanotecnologia, Advocats i Mestres Virtuals, Traductors, Tècnics en Domòtica, Artistes Digitals, Tècnics Comercials Electrònics, Desenvolupadors de Videojocs i Sistemes de Programació i Enginyers Especialistes en Seguretat informàtica, Reciclatge, Robòtica, Telecomunicacions i Nanotecnologia.

¿A QUÉ ESPERAMOS?

* Paco Simó. Estudioso Economía, heterodoxo, errático, crítico y con algún “ista” que otro.

El concepto de élites extractivas fue propagado hace unos años por los economistas D. Acemoglu y J.A. Robinson y supuso un gran éxito mediático. Podemos considerarlo sinónimo de establishment.

¿Por qué élites extractivas?, la respuesta es sencilla: porque extraen rentas de la mayor parte de la gente en beneficio propio.

Desde hace unos días estamos asistiendo a lo que parece la presentación, para su venta mediática, de una serie televisiva, norteamericana por supuesto, al son de una musiquilla entre el suspense de cualquier película de Hitchcock y la violencia, más o menos justificada, de Tarantino y su genial Malditos Bastardos. Me refiero a los llamados Papeles de Panamá. Cada día nos hacen la entrega de dos nombres correspondientes al capítulo del día, seguidos de los sesudos debates de unos tertulianos que igual te hablan de fraude fiscal que de la cría del ornitorrinco en la isla de Tasmania. Todos los debates tienen el mismo tono de suspense, de indignación contenida, de ¡Oh, sorpresa!. Pues bien o mal, según quien lo mire, ¿acaso es de extrañar que aparezcan?, ¿acaso es que no se sabía de la existencia de los llamados paraísos fiscales?, ¿acaso desconocemos que únicamente la minoritaria élite extractiva es la que usa esos paraísos fiscales para acumular más y más riqueza a costa del resto de las personas?.

El Sistema Capitalista en el que vivimos, con sus luces y sombras, tiene como máxima el crecimiento (de lo que sea, como sea y a costa de quien sea) y la acumulación de riqueza en unas pocas personas.

¿Cómo nos puede extrañar que quien más riqueza tiene más riqueza quiera acumular?. Sería ir en contra de la esencia misma del Sistema Capitalista y a eso, de momento, no están dispuestos.

La Economía no es una disciplina neutral, según el paradigma que se adopte se favorecen unos grupos sociales u otros. No se puede entender la Economía sin integrar en ella el análisis del poder y las distintas clases sociales.

Tampoco el Estado es neutral y actúa más abiertamente en unas épocas que en otras a favor de los intereses de esas élites extractivas, facilitando todo tipo de actuaciones en su beneficio.

El pensamiento económico, como tantas otras cosas, es fruto del poder económico de cada época” M. Etxezarreta.

La teoría económica convencional sirve de cortina de humo que oculta o, en el mejor de los casos, enmascara la verdadera naturaleza de los problemas económicos y proporciona recetas de actuación que interesan al poder económico, proporcionándole la legitimidad científica que necesita. Solo desde la Economía Crítica, seremos capaces de ahondar en el análisis de las verdaderas relaciones económicas que se establecen para propugnar una política económica que mejore la sociedad y las personas que la forman.

Transformar la Economía requiere transformar la sociedad y viceversa. Esta es una tarea conjunta y común.

¿A qué esperamos?.

ELS VALORS: QUÈ SÓN I QUINS SÓN

* Xavier Pons. Professor del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València i Membre del Consell Local de València d’Iniciativa del Poble Valencià (Coalició Compromís).

És una de les paraules màgiques en la nostra societat. Quan es parla de valors, pareix sorgir una unanimitat inqüestionada: educar en valors, transmetre valors als xiquets, posseir valors com a guia de conducta o evitar la pèrdua dels valors. Ningú no pot estar en contra de tot això. I està molt bé, perquè la intenció sol ser bona. El que no està tan clar és si sempre parlem del mateix quan parlem de “valors”. Per exemple, si diem “eixa és una persona que actua amb valors”, és molt probable que immediatament entenguem que es tracta d’una bona persona. Però, és que les persones dolentes no tenen valors i es guien per ells? És clar que sí, el que passa és que en tenen uns altres, que són diferents als d’eixa bona persona. Ací apareix ja una de les característiques dels valors: que posseïxen un sentit ètic i, per tant, ideològic.

Aleshores, quins valors hem d’incloure, per exemple, en l’educació? Els de l’individualisme o els de la cohesió social? benifici individual o col·lectiu? Què hem de promoure i prioritzar? els diners, la cultura, la solidaritat, la família, el plaer personal, la diversió, l’equilibri personal, l’aparença, l’esforç, l’amistat, la salut, l’èxit social,…? o una combinació de diversos d’ells? I quina combinació? en quines dosis? Tots eixos (i més) són valors. Cada persona, en cada moment de la seua vida, prioritzarà la importància que dóna a uns en comparació a uns altres. Això significa que cadascú de nosaltres atorgarà més importància (és a dir, més valor) a certes metes, la qual cosa farà que actuem en la vida d’una manera i no d’una altra. Per tant, la resposta a les preguntes anteriors dependrà de les prioritats de valor que tinga cada persona.

Els valors són una brúixola del que és desitjable per a cadascú, per a cada persona. Però també per a cada grup, ja que s’aprenen i es manifesten socialment: són una creació grupal i, a més, tenim la tendència d’agrupar-nos amb persones que tenen valors semblants als nostres. Els valors són els criteris que establixen el que ha de considerar-se com a desitjable o no, com a important o no, com a correcte o no, com a prioritari o no. I és destacable esta última característica, ja que els valors s’ordenen jeràrquicament: què és més important per a mi? el plaer personal o cuidar la salut? El més segur és que les dos coses; però si una està més prioritzada en la meua jerarquia de valors, la meua conducta anirà, més probablement, en eixa direcció. Ja podem vore que els valors tenen també un sentit motivacional.

La psicologia social s’ha interessat molt per l’estudi dels valors. Destaquem ací el nom de Shalom Schwartz i la seua línia d’investigació sobre l’estructura universal dels valors humans. A partir de gran quantitat d’enquestes en molts països del món, des dels anys noranta del segle XX i fins a l’actualitat, Schwartz i el seu equip comprovaren que els valors es poden agrupar en una tipologia de deu classes i que això passa igual en totes les cultures estudiades. La tipologia és universal i indica que hi ha deu coses en què cada persona podrà creure més o menys, però sempre en seran eixes deu. És a dir, hi ha deu tipus de valors:

– Valors prosocials universalistes. Són valors que indiquen el desig de benestar per a totes les persones. S’hi inclouen prioritats com ara la igualtat, la cohesió, la justícia social, la solidaritat o la cultura i el saber.

– Valors prosocials relacionals. Es prioritza, en este cas, la bona voluntat cap a les persones més pròximes, i els valors que exemplifiquen esta dimensió són la honestedat, la bondat, la confiabilitat, la lleialtat o l’empatia.

– Valors de normativitat. Parlem ací de prioritats que giren entorn de la moderació de comportaments, les bones maneres, la cortesia o el respecte als altres.

– Valors contemplatius. Esta dimensió es referix a valors com ara l’acceptació de les circumstàncies de la vida, el distanciament de les coses materials o l’orientació cap a les tradicions.

– Valors de seguretat. Es tracta de prioritats relacionades amb el manteniment d’un bon estat per a un mateix i per als pròxims: seguretat familiar, manteniment de la salut, estabilitat o previsibilitat de la vida social.

– Valors d’autodirecció. Són prioritats com ara la llibertat d’acció i elecció, l’autonomia personal o la responsabilitat individual de cada persona sobre la seua vida i el que li passe.

– Valors de poder i fortuna. Com el seu nom suggerix, esta dimensió arreplega valors que indiquen la motivació cap al poder social, com ara tindre estatus, èxit social, imatge pública o autoritat sobre els altres, així com els béns materials i monetaris més enllà del necessari per viure.

– Valors de competència personal. Les prioritats de valor que s’agrupen en esta dimensió parlen de la recerca de reconeixement professional o en àmbits similars, per la demostració de bones capacitats.

– Valors d’hedonisme. Es referix a la recerca de plaer personal i gaudi, a través de les activitats que agraden especialment a eixa persona, i que li resulten plaents per elles mateixes.

– Valors d’estimulació. Ací s’agrupen valors com ara la diversió, l’activació, la recerca de novetats i canvis en la vida quotidiana o la necessitat de tindre experiències variades.

Podem vore, com deiem al principi, que no tots els valors parlen de ser bona persona. Es pot pensar en el poder i la fortuna personal, més que en el que els passe als altres, i això és una prioritat de valor. Com també ho seria pensar de manera contrària.

La majoria dels valors poden ser compatibles entre ells: no són opcions de tot o res, sinó de major o menor intensitat relativa en les motivacions de cada persona. El que passa és que cadascú compatibilitzarà uns i en unes intensitats particulars. Eixa priorització de valors configurarà l’estructura motivacional d’eixa persona, allò que li interessa més.

Si repassem les deu classes de valors, podem concloure fàcilment que tenen una relació clara amb la ideologia política. Una ideologia té en la base una estructura de valors, perquè estos indiquen el que és o no prioritari per a una persona, i això, precisament, és una ideologia. Això vol dir que hi ha valors d’esquerres i de dretes? Doncs, el que sí pareix és que en les prioritats de valor es troba el fonament psicològic de les idees polítiques. La ideologia d’esquerres es basa en prioritzar els valors prosocials, mentre que la de dretes ho farà amb els de caràcter més individualista i de benefici personal. I uns altres valors tindran un caràcter més transversal, per exemple, els de seguretat.

Com que els valors es poden educar (i s’eduquen) i com que cap educació, per definició, no pot ser neutral o mancada de valors, hauríem d’educar en els valors de la solidaritat, l’empatia, el respecte, la igualtat, la cohesió,… en els valors prosocials, que fonamenten una societat de benestar i justícia distributiva. Això des d’una perspectiva ètica d’esquerres, perquè no és possible la neutralitat. Si no ho fem així, vindran uns altres i educaran en els valors contraris, i el canvi de valors socials (de l’individualisme dominant a la prosocialitat) serà inviable.

LA INTRODUCCIÓ DE CLÀUSULES SOCIALS EN LA CONTRACTACIÓ PÚBLICA DE L’AJUNTAMENT DE VALÈNCIA

* Sergi Campillo. Regidor de Govern Interior de l’Ajuntament de València

El passat divendres 15 d’abril la Junta de Govern Local de l’Ajuntament de València va aprovar tot un seguit de clàusules socials, d’igualtat i lingüístiques en la contractació pública. És la primera volta en la història que el Cap i Casal ha aprovat la introducció d’este tipus de clàusules d’obligat compliment a partir d’ara per a les empreses que gestionen els nostres serveis públics.

Després de l’airada resposta per part de l’oposició, centrant-se exclusivament en una interpretació absolutament esbiaixada de la clàusula lingüística i de part de l’empresariat, que ha arribat a dir que les clàusules han de ser voluntàries, cal aclarir de què parlem quan parlem de clàusules socials.

La col·laboració entre l’administració pública i l’empresa a través de la gestió de contractes és un realitat des de fa molt temps. La privatització (alguns preferixen dir-li externalització) dels serveis ha estat una pràctica recurrent, accelerada en temps de governs de dreta. La situació actual dels serveis públics impedix en molts casos remunicipalitzar els contractes, donades les restriccions a la contractació pública de persones a l’administració per l’inefable taxa de reposició, que ha provocat un vertader problema de personal a les administracions. Esta taxa, en el fons, no és més que una estratègia de privatització dels serveis públics per part del PP, ja que si no tens suficient personal i has d’oferir un servei… què fas? Treure un contracte perquè una empresa el realitze perquè el servei s’ha de donar sí o sí. En el cas concret de l’Ajuntament de València, és del tot impossible excepte casos molt puntuals esta municipalització en estos moments i hem de seguir amb la contractació d’empreses per oferir estos serveis.

Precisament per açò, des de l’administració estem més obligats que mai a introduir clàusules que busquen la igualtat i protegisquen els drets de les persones. Perquè al cap i a la fi, estos contractes són públics i les normes les ha de fixar l’administració pública.

En el cas concret de l’Ajuntament, s’ha introduït de manera molt forta una sèrie de clàusules que van dirigides a defensar la igualtat entre l’home i la dona a les empreses. Establim com a obligatòria la presentació del Pla d’Igualtat en l’empresa si esta té més de 250 treballadors i treballadores, a més de demanar-les que tinguen el distintiu Igualtat en l’Empresa que atorga el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat1. A més a més, obligarem les empreses a fer un ús no sexista del llenguatge en compliment del Reglament per l’ús de llenguatge no sexista de l’Ajuntament2, així com no fer publicitat que atempte contra la dignitat de les dones, en compliment de la llei contra la violència de gènere i de la llei general de publicitat.

Per una altra banda, anem a fer complir que les empreses tinguen un 2% de treballadors i treballadores amb diversitat funcional o a presentar les mesures alternatives a les que obliga la llei.

Aplicarem per una altra banda clàusules en l’àmbit de l’ètica. Una administració pública no hauria de contractar amb empreses condemnades per haver fet delictes contra els drets laborals, mediambientals o d’igualtat. Ni tampoc amb empreses que hagen sigut condemnades en sentència ferma per haver finançat il·legalment partits polítics. Per això, hem introduït una sèrie de clàusules que permetran l’Ajuntament de València rescindir un contracte en vigor amb qualsevol empresa que siga condemnada per estos motius durant l’execució del contracte.

Per una altra banda, des de l’Ajuntament estem molt preocupats per la dificultat d’inserció laboral de diferents col·lectius, i per això, en alguns contractes on estimem que siga possible, s’obligarà les empreses a contractar d’entre alguns col·lectius especialment vulnerables: aturats de llarga durada, persones majors de 45 anys, joves d’entre 18 i 30 anys, persones que estiguen percebent la Renda Garantida de Ciutadania o de la Renda Garantida d’Inserció, persones en tercer grau penitenciari, menors de 21 anys i majors de 16 condemnades per algun jutjat de menors i per últim, dones víctimes de violència de gènere. Perquè tenim l’obligació d’afavorir la seua contractació en els contractes públics de l’Ajuntament.

I per últim, hem introduït una clàusula per la qual les empreses hauran de complir la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià així com el Reglament d’Ús i Normalització del Valencià de l’Ajuntament per garantir la igualtat lingüística de les persones valencianoparlants i castellanoparlants.

En definitiva, el que busquem és posar en pràctica la màxima per la qual ens presentàrem a les eleccions i que va donar lloc al nou govern municipal: Rescatem Persones.

DIR I FER

* Consol Castillo. Regidora de Benestar Social i Agricultura, Horta i Pobles de València.

La praxi política ens posa en una de les tesitures més difícils de dur a la pràctica i és aquella que ens desemmascara i ens obliga a buscar la coherència entre allò que una persona o una força política ha dit quan no està en situació de governar i allò que que fa o es veus obligada a fer quan es governa.

És per això que sempre he estat radical en els objectius -concrets i relativaments assumibles des de la contundència democràtica – i prudent en les formes perquè són aquestes les que se’ns poden tornar en contra.

Portem 11 mesos des de que Compromís amb un pacte postelectoral amb el PSOE i València en Comú governem a la ciutat de València, aquesta acció de govern ens posa a prova cada dia.

Continuar amb l’actitud contundent de l’época de l’oposició ha de ser el nostre objectiu, però açò no és gens fàcil perquè la mateixa institució, l’estructura burocràtica i l’aplicació d’unes normatives, d’unes ordenances o d’unes lleis que nosaltres no havíem aprovat i en molts casos havíem votat en contra ens marca la nostra acció de govern.

Què crec que hem d’aportar a aquesta espere nova forma de governar?, Es important la introducció de formes diferents en el tracte de les persones , la interpretació de les normes que hem d’aplicar i l’actitud que hem de mostrar, hem d’estudiar les prioritats i que aquestes siguen coherents en el conjunt.

Una nova forma de fer política per mi passa per un respecte escrupulós a la voluntad o l’opinió de la majoria, la majoria dels nostres, dels que en el seu dia ens votaren, però també dels que no ens han votat. Hem de convèncer i no vèncer , eixes eren les formes del Partit Popular.

Una nova política ha de gestionar des de l’eficàcia, la coherència, la justícia, la valentia, i la participació però sense traslladar la responsabilitat de la gestió a qui no la té.

La implantació de nous models d’intervenció social van a ocasionar certes convulsions i seran rebutjades amb discursos populistes. El nostre compromís i la nostra explicació ha de ser la pedagogia contundent amb xifres , exemples i respecte molt de respecte a qui ens discutisca les decisions preses . Ara ja podem aportar algunes dades que ens han de reforçar en la linia a seguir, increment pressupuestari allí on governem en les partides que afecten a les persones: vivenda, dependència, pobresa energètica, personal especialitzat… però hem de millorar més , més en simplificació de procediments,més en rapidessa, més en conectivitat entre les diverses administracions, més en delimitació de competències, més en autocrítica en algunes decisions preses.

Aquest és un momement històric i per això mateix hem de ser tan curosos en la gestió del què i del per a què i per a qui , sense descuidar el com . Tenim, i que no semble pretenciós , una responsabilitat històrica.