Archivo de la categoría: Xavier Pons

QUALITAT DE VIDA, BENESTAR SOCIAL I SATISFACCIÓ DE NECESSITATS

Xavier Pons: Professor del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València. Membre del Consell Local de València d’Iniciativa del Poble Valencià (Coalició Compromís).

Tres conceptes que mantenen una estreta relació, però que no són exactament el mateix, ja que al·ludixen a situacions diferenciables en la teoria i en la pràctica.

Qualitat de vida, benestar social i satisfacció de necessitats troben un nexe d’unió en el concepte més genèric de “benestar”. El benestar és tan difícil de definir rigorosament com fàcil és d’intuir en paraules més planes. Benestar és “estar bé” o, d’una manera més senzilla, simplement “ser feliç”. És cert que el pensament social o polític no sol utilitzar el terme “felicitat” en les seues teoritzacions, com si esta no fóra el punt central d’interés de tota acció social o política. Potser, és un terme que no sona excessivament “seriós”. Però és també cert que tots entenem què significa ser feliç i podríem fer una llista dels factors que ho faciliten o dels que ho dificulten. La felicitat, per tant, és el moll de la qüestió. I per tal d’entendre-la un poc més, al·ludirem a eixos tres conceptes que titulen este article.

La qualitat de vida es referix a la percepció que cada persona té sobre les seues condicions de vida i sobre el seu sentit d’autorrealització personal. És, per tant, una percepció personal, però sempre sobre les condicions externes de la pròpia vida. La qualitat de vida percebuda indica la relació entre les expectatives particulars de cada persona i les condicions reals de la vida. Les condicions de vida que afecten la qualitat d’esta es poden resumir en sis factors: recursos econòmics i materials necessaris per viure, relacions socioafectives (família, amics,…), accés a la informació i la cultura, gaudi de l’oci, salut de l’organisme i qualitat de l’entorn físic i social. Eixos sis factors són les condicions de vida que facilitaran el sentit d’autorrealització personal. Podem pensar cadascun de nosaltres com seria la nostra vida si, per exemple, ens faltaren els recursos materials necessaris per viure, si estiguérem a soles i no tinguérem família o amics o si no poguérem gaudir del nostre temps d’oci. Queda clar, doncs, que la felicitat depén, en una part molt important, de com siguen les condicions de vida i que no és una qüestió merament interna o d’actitud mental. I si sabem quins són els factors que afecten la qualitat de vida de les persones, sabrem quins factors han de potenciar-se i facilitar-se social i políticament per aconseguir-la.

No obstant això, la quailitat de vida també depén de la percepció personal sobre eixos sis factors. És a dir, els factors bàsics són els mateixos per a totes les persones, però la manera en què cadascú espera gaudir d’eixes condicions de vida és privativa i particular. Això ho vorem més avant, quan parlem de la satisfacció de necessitats.

El segon concepte que analitzem és el de benestar social (important l’adjectiu “social”, per diferenciar-lo del concepte més genèric de benestar sense adjectiu). Si la qualitat de vida era una característica de la vida de cada persona, el benestar social és una característica d’un tipus de societat. El concepte de benestar social inclou les idees d’igualtat, solidaritat i justícia distributiva, i es desenvolupa a partir que en la societat existisca: igualtat en l’accés als recursos, redistribució de la riquesa, igualtat real d’oportunitats per a la realització personal i igualtat en les llibertats bàsiques. El benestar social implica que tots els sectors de la població puguen gaudir dels recursos (econòmics, materials, culturals, sanitaris, socials,…) que la societat crea i posseïx, la qual cosa implicarà un sistema de justícia distributiva en què els excedents de riquesa personal passen a mans públiques (impostos), per tal de garantir que les classes menys afavorides tinguen accés a eixos recursos.

El benestar social implica també posar en marxa mesures de discriminació positiva, en els casos que siga necessari, per a benefici de grups socials desafavorits. Per exemple, que una persona amb dificultats de mobilitat puga aparcar el seu cotxe en la porta de sa casa, és una mesura correctora de la desigualtat. Com es veu, el benestar social inclouria protegir el dret de totes les persones a la qualitat de vida i executar les mesures correctores que siguen necessàries per tal de garantir l’accés igualitari als recursos de la societat.

I el tercer concepte del que parlarem és el de satisfacció de necessitats. En este context, les necessitats es definixen com el conjunt d’elements econòmics, materials, relacionals, afectius, culturals o de qualsevol tipus, que són pertinents per a un desenvolupament òptim de la vida de les persones en la societat. Dit d’una altra manera, la necessitat al·ludix a les condicions que una persona o grup requerix per assolir els seus objectius en la vida. Podem vore que les necessitats es troben íntimament relacionades amb la qualitat de vida: la satisfacció de les pròpies necessitats materials, afectives, físiques, culturals,… predirà major qualitat de vida en una persona o en un grup.

Una característica del concepte de necessitat és que pot referir-se tant a una persona com a un grup. Així, podem parlar no sols de la satisfacció de necessitats personals, sinó també de les necessitats col·lectives de, per exemple, les persones que viuen en una mateixa comunitat veïnal (un barri, un poble,…). Tant en el terreny de les necessitats personals com en el de les col·lectives, la primera pregunta que cal respondre és qui determina quines són les coses que es requerixen per assolir un desenvolupament òptim de les persones o els grups. Així, es podran diferenciar dos tipus de necessitats: normatives i sentides. Les “necessitats normatives” són establides pel criteri de professionals, polítics o líders d’opinió, que definixen quines són les necessitats que tota persona o col·lectiu hauria de tindre cobertes. D’altra banda, les “necessitats sentides” són les que perceben, realment, les mateixes persones implicades, és a dir, les que senten com a pròpies, les necessitats que tenen segons el seu propi criteri personal o col·lectiu.

La necessitat normativa implica una definició des d’un rol d’expert: “jo sé el que tu necessites”, “jo sé el que a tu et convé”, “jo et conec millor que tu”,… En canvi, la necessitat sentida implica una definició exenta de paternalisme i feta sempre des del criteri de les persones o comunitats implicades. La necessitat sentida, per tant, és la bruixola del benestar quotidià (si és que hi ha algun benestar que no siga “quotidià”). És la forma específica que adopten, per a cada persona o comunitat, els sis factors de qualitat de vida que abans hem mencionat: recursos materials, relacions socioafectives, accés a la informació i la cultura, gaudi de l’oci, salut i qualitat de l’entorn físic i social. Tan cert és que la qualitat de vida s’empobrix sense eixos sis factors, com que la manera de satisfer-los en cada cas concret no hauria de ser imposada des de fora.

Anuncios

INNOVACIÓ SOCIAL I INFLUÈNCIA DE LES MINORIES

* Xavier Pons: Professor del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València. Membre del Consell Local de València d’Iniciativa del Poble Valencià (Coalició Compromís).

La majoria de persones, en la majoria d’ocasions, actuem influïts pel pensament majoritari del nostre entorn més pròxim. Seguim modes dels grups amb què ens identifiquem, sentim curiositat per conéixer eixa pel·lícula o eixe llibre que tots diuen que han vist o llegit, ens vestim d’acord al que diuen els cànons de l’ocasió, desconfiem d’entrar en un bar o un restaurant que estiga buit, preferim votar un partit conegut i, en definitiva, ens agrada ser com són els nostres semblants. Això no vol dir que sempre actuem com si fórem autòmates imitadors dels altres; no, no és així. Però sí és cert que la “influència majoritària” és un factor important en el comportament habitual de totes les persones. Per això, si, per exemple, traus un producte al mercat i l’anuncies com “el més venut en tal país”, serà més probable que motives el públic a comprar-lo, perquè les persones busquem validacions que siguen fiables per a nosaltres, i ens fiem del que fa la majoria dels que són pareguts a nosaltres. Així, en una part, funciona la nostra motivació a actuar, pensar i valorar les coses.

Les minories ho tenen més difícil per influir en la societat. Però l’evidència històrica ens diu que s’han produït canvis en la manera de pensar i opinar de la majoria, per influència de grups minoritaris. Tots sabem que moviments socials, culturals, artístics, polítics,…, que en un principi eren minoritaris, han canviat el sentit comú de la societat. Com ho fan? per què algunes idees minoritàries han aconseguit ser acceptades i influir en el pensament majoritari i unes altres no? com fan els moviments que acosenguixen introduir canvis en la societat? Un investigador francés, Serge Moscovici (un dels pares de la psicologia social contemporània), interessat pels processos d’innovació social, arreplegà estes preguntes i intentà trobar-ne respostes.

El que va fer Moscovici és dissenyar experiments amb xicotets grups, per poder comprovar en quines circumstàcies la idea minoritària pot acabar per convéncer a la majoria. Després, contrastà els resultats dels experiments amb la dinàmica dels moviments socials en la vida real. Les conclusions de Moscovici es poden resumir en esta: l’única possibilitat que té un grup minoritari per influir és que la majoria el perceba com a un grup “consistent” i com a un grup “no tancat”. Són, per tant, dos coses.

La consistència es referix a l’estil conductual del grup minoritari: la minoria pot canviar la manera de pensar de la societat si es presenta davant d’esta amb un comportament “consistent”, en relació a la idea que proposen. És a dir, que el seu comportament públic i privat siga coherent amb eixa idea, tot i les pressions socials que rebran cap a la conformitat majoritària. És clar que canviar el sentit comú de la societat sempre serà molt difícil per al grup minoritari, però tindrà més possibilitats d’influir com més coherent siga el seu comportament innovador. Dit d’una altra manera, la societat no prendrà en consideració les noves idees, si estes vénen “només de boca” i no són portades fins a les últimes conseqüències pels seus ponents.

El segon factor és complementari de l’anterior: perquè un grup minoritari tinga alguna possibilitat d’èxit és necessari que no siga percebut com un grup tancat, dogmàtic, extremista, rígid o intransigent. Moltes idees innovadores han quedat en l’oblit o en la marginalitat, sense poder canviar el sentit comú de la societat, per haver-se presentat de manera reduccionista. El grup minoritari podrà influir si és capaç d’equilibrar la consistència comportamental amb el respecte a les formes quotidianes de la societat majoritària; i si és capaç d’adaptar-se a determinades situacions que demanen assumir eixes formes majoritàries. En cas contrari, la societat majoritària no acceptarà les propostes innovadores.

Si es donen eixos dos factors, i amb el temps suficient, és possible que la societat majoritària comence a replantejar-se les seus creences i a vore el món com proposa el grup innovador. Amb el temps suficient, perquè la innovació social no és un procés ni ràpid ni fàcil.

Podem pensar en els moviments (socials, culturals, polítics, artístics,…) que al llarg de la història han canviat el sentit comú de la societat i han instal·lat un de nou. I també en els que s’han quedat en el camí: la inconsitència comportamental i la rigidesa de les propostes són dos factors que han impedit que la societat es fixara en les seues idees i les acollira. Tot i això, la consistència i la flexibilitat no asseguraran l’èxit de la innovació, però sí som capaços d’identificar dos factors que l’impediran. Ja és una bona pista.

ELS VALORS: QUÈ SÓN I QUINS SÓN

* Xavier Pons. Professor del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València i Membre del Consell Local de València d’Iniciativa del Poble Valencià (Coalició Compromís).

És una de les paraules màgiques en la nostra societat. Quan es parla de valors, pareix sorgir una unanimitat inqüestionada: educar en valors, transmetre valors als xiquets, posseir valors com a guia de conducta o evitar la pèrdua dels valors. Ningú no pot estar en contra de tot això. I està molt bé, perquè la intenció sol ser bona. El que no està tan clar és si sempre parlem del mateix quan parlem de “valors”. Per exemple, si diem “eixa és una persona que actua amb valors”, és molt probable que immediatament entenguem que es tracta d’una bona persona. Però, és que les persones dolentes no tenen valors i es guien per ells? És clar que sí, el que passa és que en tenen uns altres, que són diferents als d’eixa bona persona. Ací apareix ja una de les característiques dels valors: que posseïxen un sentit ètic i, per tant, ideològic.

Aleshores, quins valors hem d’incloure, per exemple, en l’educació? Els de l’individualisme o els de la cohesió social? benifici individual o col·lectiu? Què hem de promoure i prioritzar? els diners, la cultura, la solidaritat, la família, el plaer personal, la diversió, l’equilibri personal, l’aparença, l’esforç, l’amistat, la salut, l’èxit social,…? o una combinació de diversos d’ells? I quina combinació? en quines dosis? Tots eixos (i més) són valors. Cada persona, en cada moment de la seua vida, prioritzarà la importància que dóna a uns en comparació a uns altres. Això significa que cadascú de nosaltres atorgarà més importància (és a dir, més valor) a certes metes, la qual cosa farà que actuem en la vida d’una manera i no d’una altra. Per tant, la resposta a les preguntes anteriors dependrà de les prioritats de valor que tinga cada persona.

Els valors són una brúixola del que és desitjable per a cadascú, per a cada persona. Però també per a cada grup, ja que s’aprenen i es manifesten socialment: són una creació grupal i, a més, tenim la tendència d’agrupar-nos amb persones que tenen valors semblants als nostres. Els valors són els criteris que establixen el que ha de considerar-se com a desitjable o no, com a important o no, com a correcte o no, com a prioritari o no. I és destacable esta última característica, ja que els valors s’ordenen jeràrquicament: què és més important per a mi? el plaer personal o cuidar la salut? El més segur és que les dos coses; però si una està més prioritzada en la meua jerarquia de valors, la meua conducta anirà, més probablement, en eixa direcció. Ja podem vore que els valors tenen també un sentit motivacional.

La psicologia social s’ha interessat molt per l’estudi dels valors. Destaquem ací el nom de Shalom Schwartz i la seua línia d’investigació sobre l’estructura universal dels valors humans. A partir de gran quantitat d’enquestes en molts països del món, des dels anys noranta del segle XX i fins a l’actualitat, Schwartz i el seu equip comprovaren que els valors es poden agrupar en una tipologia de deu classes i que això passa igual en totes les cultures estudiades. La tipologia és universal i indica que hi ha deu coses en què cada persona podrà creure més o menys, però sempre en seran eixes deu. És a dir, hi ha deu tipus de valors:

– Valors prosocials universalistes. Són valors que indiquen el desig de benestar per a totes les persones. S’hi inclouen prioritats com ara la igualtat, la cohesió, la justícia social, la solidaritat o la cultura i el saber.

– Valors prosocials relacionals. Es prioritza, en este cas, la bona voluntat cap a les persones més pròximes, i els valors que exemplifiquen esta dimensió són la honestedat, la bondat, la confiabilitat, la lleialtat o l’empatia.

– Valors de normativitat. Parlem ací de prioritats que giren entorn de la moderació de comportaments, les bones maneres, la cortesia o el respecte als altres.

– Valors contemplatius. Esta dimensió es referix a valors com ara l’acceptació de les circumstàncies de la vida, el distanciament de les coses materials o l’orientació cap a les tradicions.

– Valors de seguretat. Es tracta de prioritats relacionades amb el manteniment d’un bon estat per a un mateix i per als pròxims: seguretat familiar, manteniment de la salut, estabilitat o previsibilitat de la vida social.

– Valors d’autodirecció. Són prioritats com ara la llibertat d’acció i elecció, l’autonomia personal o la responsabilitat individual de cada persona sobre la seua vida i el que li passe.

– Valors de poder i fortuna. Com el seu nom suggerix, esta dimensió arreplega valors que indiquen la motivació cap al poder social, com ara tindre estatus, èxit social, imatge pública o autoritat sobre els altres, així com els béns materials i monetaris més enllà del necessari per viure.

– Valors de competència personal. Les prioritats de valor que s’agrupen en esta dimensió parlen de la recerca de reconeixement professional o en àmbits similars, per la demostració de bones capacitats.

– Valors d’hedonisme. Es referix a la recerca de plaer personal i gaudi, a través de les activitats que agraden especialment a eixa persona, i que li resulten plaents per elles mateixes.

– Valors d’estimulació. Ací s’agrupen valors com ara la diversió, l’activació, la recerca de novetats i canvis en la vida quotidiana o la necessitat de tindre experiències variades.

Podem vore, com deiem al principi, que no tots els valors parlen de ser bona persona. Es pot pensar en el poder i la fortuna personal, més que en el que els passe als altres, i això és una prioritat de valor. Com també ho seria pensar de manera contrària.

La majoria dels valors poden ser compatibles entre ells: no són opcions de tot o res, sinó de major o menor intensitat relativa en les motivacions de cada persona. El que passa és que cadascú compatibilitzarà uns i en unes intensitats particulars. Eixa priorització de valors configurarà l’estructura motivacional d’eixa persona, allò que li interessa més.

Si repassem les deu classes de valors, podem concloure fàcilment que tenen una relació clara amb la ideologia política. Una ideologia té en la base una estructura de valors, perquè estos indiquen el que és o no prioritari per a una persona, i això, precisament, és una ideologia. Això vol dir que hi ha valors d’esquerres i de dretes? Doncs, el que sí pareix és que en les prioritats de valor es troba el fonament psicològic de les idees polítiques. La ideologia d’esquerres es basa en prioritzar els valors prosocials, mentre que la de dretes ho farà amb els de caràcter més individualista i de benefici personal. I uns altres valors tindran un caràcter més transversal, per exemple, els de seguretat.

Com que els valors es poden educar (i s’eduquen) i com que cap educació, per definició, no pot ser neutral o mancada de valors, hauríem d’educar en els valors de la solidaritat, l’empatia, el respecte, la igualtat, la cohesió,… en els valors prosocials, que fonamenten una societat de benestar i justícia distributiva. Això des d’una perspectiva ètica d’esquerres, perquè no és possible la neutralitat. Si no ho fem així, vindran uns altres i educaran en els valors contraris, i el canvi de valors socials (de l’individualisme dominant a la prosocialitat) serà inviable.